L'avet, de Hans Christian Andersen

Al mig del bosc hi creixia un jove avet. Tenia un bon lloc i disposava de sol i aire més que suficients. Al seu voltant hi creixien molts companys més grans, avets i pins. Però el petit avet tenia molta pressa per créixer. No pensava en el sol tebi ni en l'aire fresc, ni atenia els nens del llogaret quan passaven xerrant a la recerca de maduixes o gerds. A vegades venien amb una canastra plena o amb maduixes enfilades en un jonc, i s'asseien al costat de l'arbret i deien:

-Ah, que bonicque  és!

Però l'arbre no volia sentir res d'allò.

A l'any següent havia crescut un bon tros i al següent un tros més gran encara.

-Ah, si fos gran com els altres arbres -sospirava l'arbret-, i pogués estendre les branques al voltant meu i albirar amb la copa l'ample món! Els ocells niarien en les meves branques i, quan bufés el vent, mouria la meva copa amb tanta solemnitat com ells.

No gaudia amb els raigs del sol, ni amb els ocells ni amb els núvols vermells, que a l'alba i en l'ocàs del dia circulaven sobre ell.

Quan va arribar l'hivern i la blanca neu centellejava al seu voltant, venia corrent amb freqüència una llebre i feia salts sobre l'arbret; oh, era tan enutjós! Però van passar dos hiverns i al tercer, l'arbre era tan gran que la llebre va haver de córrer al voltant seu. Oh, créixer, créixer, fer-se gran i vell era l'únic plaer d'aquest món, pensava l'arbre.

A la tardor venien sempre els llenyataires i tallaven alguns dels arbres més grans. Passava cada any, i el jove avet, que ja havia crescut molt, s'estremia en veure'l, perquè els grans, esplèndids arbres, queien a terra amb un estrepitós cruixit. Els tallaven les branques i semblaven nus, llargs i prims; a penes se'ls reconeixia, i eren col·locats en els carros i els cavalls els treien del bosc. On anaven? Quin destí els esperava?

A la primavera, quan arriben l'oreneta i la cigonya, els va preguntar l'arbre:

-Sabeu on els porten? Us els heu trobat?

Les orenetes no sabien res, però la cigonya es va quedar pensativa, va afirmar amb el cap i va dir:

-Sí, crec que sí. He trobat molts vaixells nous quan volava a Egipte. Tenien magnífics mastils; jo diria que eren ells, feien olor d'avet. Puc felicitar-te efusivament, doncs... amb quina majestat s'alçaven!

-Ah, si jo fós prou gran per a volar sobre la mar! Com és la mar? A què s'assembla?

-És tan difícil d'explicar! -va dir la cigonya, i va marxar.

-Gaudeix de la teva joventut -van dir els raigs del sol-. Alegra't de la teva nova alçada, de la vida jove que hi ha en tu!

I el vent va besar l'arbre i va vessar llàgrimes sobre ell, però l'avet no ho entenia.

Quan s'aproximava el Nadal van ser tallats molts arbres joves, arbres que amb freqüència no eren majors ni de més edat que aquest avet, que no tenia pau ni assossec sinó que sempre volia marxar. Aquests joves arbres, que eren precisament els més bells, conservaven sempre les seves branques, eren col·locats en els carros i els cavalls els treien del bosc.

-On aniran? -es preguntava l'avet-. No són més grans que jo, fins i tot n'hi ha un que és més petit. Per què conserven totes les seves branques? On els porten?

-Nosaltres ho sabem, nosaltres ho sabem! -van piular els pardals-. Hem estat mirant per les finestres allà a la ciutat. Nosaltres sabem on els porten! Oh!, els espera l'esplendor i la glòria més grans que níngú pugui imaginar-se. Hem mirat per les finestres i hem vist que els col·loquen enmig de confortables salons i els adornen amb les coses més precioses, com pomes daurades, brioixos de mel, joguines i centenars de llums.

-I després? -va preguntar l'avet, tremolant amb totes les seves branques-. I després? Què ocorre després?

-En realitat no hem vist res més, però era meravellós.

-Em tocarà anar per aquest enlluernador camí? -s'alegrava l'arbre-. És millor encara que creuar la mar! Em moro de ganes que arribi el Nadal. Ara soc alt i ample com els altres que es van emportar l'any passat. Oh, si estigués en el carro! Si em trobés ja en el confortable saló amb tota brillantor i honor! I després? Sí, ha d'haver-hi  alguna cosa millor, una cosa més bella, perquè si no... per a què haurien d'adornar-me d'aquesta manera? Ha d'ocórrer una cosa més gran, més esplendorosa. Però què? Oh, com ho desitjo! Com ho anhelo! Ni jo mateix sé el que m'ocorre.

-Gaudeix-me -van dir l'aire i el sol-. Alegra't amb la teva fresca joventut a l'aire lliure!

Però no gaudia de res; creixia i creixia, hivern i estiu es mantenia verd, verd fosc. En veure-ho, la gent deia:

-Quin arbre més bell!

I per Nadal va ser el primer que van tallar. La destral es va clavar profundament en la fusta. L'arbre va caure a terra amb un gemec. Va sentir un pesar, un desmai, i va deixar de tenir pensaments feliços. Va sentir pena de ser arrencat de la seva llar, del lloc on havia crescut. Sabia que mai tornaria a veure als seus benvolguts companys, ni als petits arbustos i flors que creixien al seu entorn, i potser ni tan sols als ocells. La marxa no tenia res d'agradable.

L'arbre no va tornar en si fins que, al pati, descarregat amb els altres arbres, va sentir dir a un home:

-És esplèndid! Triem aquest.

Després van venir uns criats totalment uniformats i van portar l'avet a un bell saló. Entorn de les seves parets hi penjaven retrats, i al costat de la gran estufa de porcellana hi havia grans gerros xinesos amb lleons en les tapes. Hi havia balancins, sofàs folrats de seda, grans taules plenes de llibres amb làmines i amb joguines per valor de centenars de corones -almenys, així ho deien els nens-. I l'avet va ser plantat en un gran cubell ple de sorra; però ningú podia veure que era un cubell, perquè el van folrar amb una tela verda i estava col·locat sobre una gran catifa persa. Com tremolava l'arbre! Què passaria? Tant els criats com les senyoretes de la casa van venir a adornar-lo. De les branques van penjar petites xarxes, retallades de paper de colors; cada xarxa estava plena de caramels; pomes i nous daurades que penjaven com si haguessin crescut allí i més de cent espelmes vermelles, blaves i blanques van ser fixades en les branques. Nines que semblaven vives com si fossin persones -l'arbre no havia vist mai res igual- penjaven de les branques, i just en el cim va ser col·locada una gran estrella de paper daurat. Tot allò era esplendorós.

-Aquesta nit! -deien tots-. Aquesta nit serà enlluernadora!

«Oh -va pensar l'arbre-, tant de bo fos ja de nit i les llums estiguessin enceses! I què ocorrerà? Vindran els arbres del bosc a veure'm? Vindran volant els pardals a la finestra? Tiraré arrels aquí i continuaré estant adornat durant l'hivern i l'estiu?»

Ignorava bastantes coses, no us sembla? I tenia un fort dolor d'escorça de pura ansietat, i el dolor d'escorça és tan dolent per a un arbre com el mal de cap per a nosaltres.

Per fi van encendre les espelmes. Quina lluentor, quina resplendor. L'arbre tremolava amb totes les seves branques, tant que una de les espelmes va calar foc a una branca. Uf, això feia mal!

-Déu meu! -van cridar les senyoretes, i ho van apagar amb rapidesa.

Llavors l'arbre ja no es va atrevir a moure una fulla. Oh, era horrible! Tenia tanta por de perdre alguna cosa de la seva esplendor; estava atordit de tanta lluentor i... de sobte, la porta del saló es va obrir de bat a bat i una multitud de nens es va precipitar sobre ell com si anessin a derrocar-lo. Les persones grans venien molt serioses darrere; els petits van estar callats, però només un instant, perquè de seguida van començar a fer soroll de nou. Van ballar entorn de l'arbre i van arrencar un regal darrere l'altre.

«Què és el que estan fent? -va pensar l'arbre-. Què ocorrerà?» I les espelmes es van gastar fins a arribar a les branques i van ser apagades quan es van consumir, i llavors els nens van obtenir permís per a despullar a l'arbre. Ah!, es van precipitar sobre ell, de manera que van cruixir totes les seves branques; de no haver estat subjectat per l'estrella d'or al sostre, l'haguessin derrocat.

Els nens van ballar al voltant amb les seves boniques joguines. Ningú es va fixar més en l'arbre excepte la vella mainadera, que va anar a mirar entre les branques, però només per a veure si no s'havia quedat oblidada alguna figa o alguna poma.

-Un conte, un conte! -van cridar els nens, empenyent a un homenet obès cap a l'arbre. Es va asseure baix ell.

-Com si estiguéssim en el bosc -va dir-; a l'arbre li agradarà també molt sentir-lo. Però contaré només un conte. Voleu sentir el de Ivede-Avede, o el de Terró Coscorró, que va caure per l'escala però va pujar al tron i es va casar amb la princesa?

-Ivede-Avede! -van cridar uns-. Terró Coscorró! -van cridar uns altres. Tot era un pur clam i cridòria; només l'avet es mantenia callat i pensava:

«Hauré d'intervenir en això? Hauré de fer alguna cosa?»

I està clar que havia intervingut i havia fet tot el que havia de fer.

I l'home gros va contar el conte de Terró Coscorró, que va caure per l'escala i, no obstant això, es va asseure en el tron i es va casar amb la princesa. I els nens van aplaudir i van cridar:

-Compte, compte! -perquè volien també el de Ivede-Avede, però van haver de conformar-se amb el de Terró Coscorró.

L'avet romania molt quiet i pensatiu: mai els ocells del bosc havien explicat coses semblants.

«Terró Coscorró va caure per l'escala i, no obstant això, es va casar amb la princesa. Sí, sí, així passa en el món! -va pensar l'avet, convençut que era veritat el que aquell cavaller tan fi havia explicat-. Vaja, qui sap, potser caic jo també per l'escala i em caso amb una princesa!», i es va alegrar en pensar que l'endemà seria cobert amb veles i joguines i fruites daurades.

«Demà no tremolaré! -va pensar-. Gaudiré plenament de tota la meva esplendor! Demà sentiré de nou el conte de Terró Coscorró i potser el de Ivede-Avede», i l'arbre va romandre en silenci i pensatiu tota la nit.

Al matí van entrar el criat i la criada.

«Ara -va pensar l'arbre- començaran a adornar-me de nou»; però el van arrossegar per la sala i, escales amunt, el van ficar a les golfes i allí el van deixar, en un racó fosc, on no hi arribava cap llum.

«Què voldrà dir això? -va pensar l'arbre-. Què hauré de fer aquí? Què hauré de sentir?»

I es va mantenir contra la paret i va pensar, i va pensar. I va tenir molt de temps, perquè van passar dies i nits. No pujava ningú i quan per fi va venir algú, va ser per a posar unes grans caixes en un racó. L'arbre estava molt amagat, es podria dir que havia estat oblidat per complet.

«Ara és hivern! -va pensar l'arbre-. La terra està dura i coberta de neu, els homes no poden plantar-me; per tant haig d'estar aquí esperant fins a la primavera. Que ben pensat! Que intel·ligents són els homes! Si no estigués tan fosc i tan espantosament sol. No passava ni una petita llebra. Era tan agradable ser allà al bosc quan hi havia neu i la llebre passava saltant. Sí, fins i tot quan botava sobre mi, encara que no m'agradés llavors. Aquesta solitud és insuportable!»

-Pi, pi! -va dir just llavors un ratolinet, i un altre el va seguir. Van olorar l'avet i van rondar entre les seves branques.

-Fa un fred horrible! -va exclamar el ratolinet-. De no ser per això s'estaria molt bé aquí. No és veritat, vell avet?

-Jo no soc vell! -va dir l'avet-. N'hi ha molts que són més vells que jo!

-D'on vens? -van preguntar els ratolins-. I què saps? (eren terriblement curiosos). Parla'ns del lloc més bonic de la terra. Has estat allí? Has estat al rebost, on hi ha formatges en els prestatges i els pernils pengen del sostre, on es balla sobre espelmes i s'entra molt prim i se surt gros, gros?

-No ho conec -va dir l'arbre-, però conec el bosc, on brilla el sol i on canten els ocells. I llavors els va explicar detalls de la seva joventut. Els ratolinets no havien sentit mai gens semblant. Van escoltar amb la boca oberta i van dir:

-Oh, quant has vist! Quina sort has tingut!

-Jo? -va dir l'avet, i va reflexionar sobre el que havia explicat-. Sí, després de tot, van ser temps molt divertits. I els va explicar això de la Nit de Nadal, quan havia estat adornat amb espelmes i dolços.

-Oh! -van dir els ratolins-. Quina sort has tingut, vell avet!

-Jo no soc vell! -va exclamar l'arbre-. Us diré que, en aquest hivern en què he vingut del bosc, em trobava en plena joventut, a penes havia acabat de créixer.

-Qué bé que ho expliques! -van dir els ratolinets.

I la nit següent van venir-ne amb quatre més, per a sentir l'arbre explicar la seva història i com més contava, més es recordava de tot i pensava:

«Malgrat tot, van ser temps molt divertits, que tornaran. Terró Coscorró va caure per l'escala i, no obstant això, es va casar amb la princesa. Potser també jo em casaré amb una».

I llavors va recordar a un graciós bedoll que creixia en el bosc i que, per a l'avet, era una veritable princesa.

-Qui és Terró Coscorró? -van preguntar els ratolinets.

I llavors l'avet els va contar tot el conte. Podia recordar-lo paraula per paraula, i els ratolinets van estar a punt de saltar fins al cim de l'arbre de tant com els va divertir.

La nit següent van venir molts ratolins més i el diumenge fins i tot dues rates. Però van dir que el conte no era gens divertit i això va posar molt tristos als ratolinets, perquè llavors també ells van pensar que no era una gran cosa.

-I aquest és l'únic conte que saps? -van preguntar les rates.

-Només aquest -va respondre l'arbre-. El vaig sentir explicar durant la meva nit més feliç, però llavors no sabia el feliç que era.

-És un conte dolentíssim! No en saps cap sobre cansalada i espelmes? Cap conte de rebost?

-No! -va dir l'arbre.

- Doncs moltes gràcies -van contestar les rates i van tornar a casa.

l final, els ratolinets van deixar també de venir, i llavors l'arbre va sospirar:

-Era molt agradable veure asseguts al meu voltant als entremaliats ratolinets, escoltant les meves històries. Ara també se n'han anat! Encara que procuraré divertir-me quan torni a sortir.

Però quan anava a ocórrer allò de tornar a sortir?

Doncs sí, va ocórrer un matí en què va venir gent i van regirar les golfes. Van treure les caixes i l'arbre; el van tirar amb pocs miraments al terra, i de seguida un criat el va llançar per l'escala on hi havia llum.

«Ara comença la vida de nou!», va pensar l'arbre. Va sentir l'aire lliure, els primers raigs del sol, i llavors es va veure al pati. Tot va ocórrer tan ràpid que l'arbre es va oblidar de mirar-se, hi havia tantes coses a mirar al seu voltant. El pati donava a un jardí on tot floria. Les roses penjaven fresques i fragants sobre la barana, els til·lers estaven florits, i les orenetes volaven i deien: «xuit, xuit, xuit, ha vingut el meu marit!», però no es referien amb això a l'avet.

-Ara viuré! -va cridar ple d'alegria, allargant les seves branques.

Ai!, estaven totes seques i grogues. Havia caigut en el racó entre la mala herba i les ortigues. L'estrella de paper daurat estava encara en el cim i brillava al sol esplèndid.

Al pati jugaven alguns dels alegres nens que havien ballat entorn de l'arbre durant la Nit de Nadal i que tant li havien agradat. Un dels petits va córrer i va arrencar l'estrella d'or.

-Mira el que encara queda en el repugnant, vell arbre de Nadal! -va dir, trepitjant les branques, que van cruixir sota les seves botes.

I l'arbre va mirar tota l'esplendor de les flors i la frescor del jardí, es va mirar a si mateix i va desitjar no haver sortit del seu fosc racó de les golfes. Va recordar la seva verda joventut en el bosc, l'alegra Nit de Nadal i els ratolinets que amb tant de gust havien sentit el conte de Terró Coscorrón.